Retrat de l’ós

L’ós bru (Ursus arctos) és una espècie emblemàtica dels Pirineus, de gran càrrega simbòlica, que es va extingir de Catalunya i els Pirineus Centrals i Orientals cap a finals dels anys vuitanta. Segurament, el 1990 es va matar l’últim ós bru dels Pirineus centrals. El 2010 va desaparèixer a la població occidental el darrer ós totalment pirinenc, el mascle Camille.

Biologia de l’espècie

L’ós bru és el mamífer més gran dels Pirineus. El pes dels mascles oscil·la entre 150 i 230 kg (tot i que la majoria no passen dels 200) i el de les femelles entre 80 i 150 (la majoria pesen menys de 130 kg). Tenen el cos i les extremitats robustes i la cua molt curta. L’alçada a la creu oscil·la entre 90-100 cm.

La seva morfologia és molt característica i li dóna una silueta inconfusible, amb un cap gran i orelles petites i arrodonides i cua curta.  La seva oïda està molt desenvolupada ; el seu olfacte és excel·lent i finíssim i pot detectar a molta distància on hi ha aliment o l’estat sexual d’altres ossos en l’època de zel. Aquests dos sentits  l’ajuden molt en la seva activitat quotidiana. En canvi, la vista, no la té molt desenvolupada i no hi veu gaire bé de lluny.

Són plantígrads; trepitgen amb tot el peu i les mans, que tenen cinc dits. El pelatge és marró i molt espès i li proporciona escalfor durant l’hivern i protecció, com si fos una armadura.

Viuen com a molt entre 25 i 30 anys.

Alimentació

Els ossos són omnívors, encara que entre el 70 i el 80% de la seva dieta és de fracció vegetal,  com fruits, llavors, fruits secs, arrels i vegetació herbàcia. Complementa la seva dieta amb aliments diversos d’origen animal com  insectes, mel i algunes preses d’ungulats salvatges i domèstics, i aprofita qualsevol  carronya que troba.

 

1 

Reproducció

El zel es produeix entre finals d’abril i finals d’agost. Els mascles busquen les femelles i es produeixen les còpules. Mascle i femella estan junts durant uns pocs dies i copulen varies vegades al dia. Després se  separen; el mascle busca noves femelles i la femella pot copular amb altres mascles que apareguin. Per tant, els ossos són promiscus.

Les femelles poden quedar-se prenyades per dos o més mascles la mateixa temporada. Les femelles presenten  implantació diferida. L’òvul fecundat no s’implanta a les parts de l’úter i queda en estat latent.

A la tardor, si la femella té unes condicions favorables i compta amb reserves de greix, comença la veritable gestació, que  dura entre 9 i 10 setmanes. Entre gener i febrer, quan està hibernant, pareix dos o tres cries que no arriben als 500 grams de pes.

Hibernació

La neu i el fred de l’hivern provoquen que l’aliment ja no estigui disponible per als óssos, i aquests, a finals de novembre i principis de desembre, es preparen una cova –óssera- per passar aquest període.

Entren en un  estat de letargia hivernal que redueix la seva temperatura en quatre o cinc graus i fa descendir la seva cadència respiratòria i el seu ritme cardíac de 45 a unes 10 pulsacions per minut.

La climatologia, el sexe, l’edat i l’estat sexual influeixen molt en la durada de la hibernació: en mascles dura menys que en femelles; en femelles menys que en femelles prenyades. En hiverns suaus i a baixes latituds s’ha comprovat que alguns exemplars  no hibernen ja que tenen  disponibilitat d’aliments.

Durant la hibernació, els óssos perden un terç del seu pes, principalment greix, però també musculatura, que tornen a recuperar ràpidament durant la primavera.  Les femelles prenyades pareixen a final de gener i es mantenen a la cova amb els cadells; els alleten fins a l’abril, quan surten definitivament.

Comportament social

Són animals solitaris, i només s’agrupen durant el zel o, en el cas de les femelles, amb els cadells. Així mateix, els germans d’any i mig, després d’independitzar-se de la mare a la primavera o l’estiu, solen romandre units durant la resta de l’any o els anys següents i hivernen junts. Encara que principalment són solitaris, hi ha una important relació social entre tots els individus d’un mateix territori, mitjançant comunicació olfactiva.

L’ós bru al món

L’ós bru s’estén per Nord-Amèrica, Àsia i Europa. Actualment queden uns 200.000 óssos bruns al món. Des de mitjan del segle XIX ha perdut la meitat dels seus efectius i del seu hàbitat. Tret de l’antiga Unió Soviètica, Alaska i Canadà, només queden poblacions aïllades a Europa, als Estats Units i a zones d’Àsia central. Gracies a molts esforços, algunes d’aquestes poblacions aïllades s’estan recuperant.

A part de l’ós bru, que és el que trobem als nostres boscos, al món n’hi ha set especies més: l’ós polar, l’ós negre americà, l’ós negre asiàtic, l’ós tibetà, l’ós malai, l’ós  d’antifaç i l’ós panda.